1954 Sense títol, oli sobre llenç, 131×81 cm.
MANIFEST
L’art abstracte
Escrit per NAVARRO RAMÓN
1956, París
1949 Silhouette noire, oli sobre llenç,
100×80 cm.
L’art abstracte és, sense cap dubte, conseqüència lògica de l’evolució de la societat en tots els aspectes de la vida i, concretament, en la seua apreciació moderna de la Bellesa. Actualment Bellessa, no és intrínsecament perfecció. Aquesta conclusió naix del principi conseqüent de què en art, la renovació i aportació pròpia espiritual, ha de considerar-se per damunt de totes les normes establertes, a través del procés de perfeccionament que s’inicia en el Renaixement.
Tal és, al meu judici, la funció o pretensió de l’art abstracte. No obstant això, no s’ha d’oblidar que tot rigor porta amb si establir uns principis que són, a la fi, una limitació a l’expressió de l’artista i que comporten un academicisme més, incompatible amb el propòsit fixat.
1951 Apothèose, oli sobre llenç 81×65 cm.
Per tant, qualsevol nascut en les últimes dècades es troba davant aquestes premisses. L’art abstracte no ha madurat; que és un art en transició és evident (tot art és de transició entre el que el precedeix i el que el segueix), no ha estat una revolució en l’art actual, també és veritat, però és més bé aprofundir i ampliar les experiències dels iniciadors, ja que existeix en el període de renovació i el de saó o maduresa.
Més, en aquest domini de l’art abstracte, descobert per altres, a nosaltres ens acuita la mateixa pressa, la mateixa necessitat de l’inèdit s’imposa i al compàs del temps que vivim, l’evolució de l’artista és, així mateix, més accelerada.
Durant molt de temps hem vist als pintors buscar-se, després, un dia es troben, i després descansen en l’explotació dels seus descobriments. Però, després de Valéry, el fet de marxar interessa tant o més que arribar. Per al pintor de hui, el fi que ell espera i que creu aconseguit, després d’assaborir l’emoció d’algunes variacions, l’abandona sense pena, desitjós de no caure en les repeticions. Aquesta investigació, aquesta cerca constant, és el signe actual d’autenticitat, és l’aspecte positiu d’aquesta tensió, d’aquest rigor, d’aquesta gravetat; perquè certament, nosaltres vivim una època greu, on el joc gratuït no té lloc.
1952 Détente (la), oli sobre llenç, 81×65 cm.
Aquesta gravetat no és un perill; duta al seu extrem aboca a un esperit de serietat que li elabora uns principis exclusius i rigorosos, un codi estret i limitat. Al voltant seu sobrevé la pèrdua del sentit de l’humor, l’abolició de l’esperit crític; aleshores apareixen els mateixos riscs de conformisme i academicisme.
D’una forma excessiva de serietat, naix l’ostracisme i un sectarisme perjudicial en tot sentit.
Cada forma d’investigació, implica exclusió de les altres. Si un defén un mode d’expressió càlid o fred, geomètric o líric, es pretén que ho faça íntegrament, sense variacions ni reserves, que serien considerades com a vacil·lacions i un poc de traïció.
1953 Sin título, oli sobre llenç, 100×81 cm.
Cada època té les seues característiques dominants, els seus problemes essencials, les seues idees pròpies; buscar les que concerneixen a la nostra és ajudar a situar-la amb relació a les altres, participar en la seua definició.
1954 Sin título, oli sobre llenç, 81,5×65 cm.