1954 Sense títol, oli sobre llenç, 131×81 cm.

MANIFEST

L’art abstracte

Escrit per NAVARRO RAMÓN

1956, París

1949 Silhouette noire, óleo sobre lienzo, 100x80 cm

1949 Silhouette noire, oli sobre llenç,
100×80 cm.

L’art abstracte és, sense cap dubte, conseqüència lògica de l’evolució de la societat en tots els aspectes de la vida i, concretament, en la seua apreciació moderna de la Bellesa. Actualment Bellessa, no és intrínsecament perfecció. Aquesta conclusió naix del principi conseqüent de què en art, la renovació i aportació pròpia espiritual, ha de considerar-se per damunt de totes les normes establertes, a través del procés de perfeccionament que s’inicia en el Renaixement.

Per tant, partint d’aquesta conclusió, l’artista té el deure d’expressar el seu sentiment, prescindint de tot el que el lligue al passat i li influïsca a través de tot allò expressat per altres. I, en un impuls de dins a fora, posar al descobert, en qualsevol forma o essència plàstica, la seua pròpia expressió.

Tal és, al meu judici, la funció o pretensió de l’art abstracte. No obstant això, no s’ha d’oblidar que tot rigor porta amb si establir uns principis que són, a la fi, una limitació a l’expressió de l’artista i que comporten un academicisme més, incompatible amb el propòsit fixat.

1951 Apothèose óleo sobre lienzo 81x65 cm

1951 Apothèose, oli sobre llenç 81×65 cm.

Per tant, qualsevol nascut en les últimes dècades es troba davant aquestes premisses. L’art abstracte no ha madurat; que és un art en transició és evident (tot art és de transició entre el que el precedeix i el que el segueix), no ha estat una revolució en l’art actual, també és veritat, però és més bé aprofundir i ampliar les experiències dels iniciadors, ja que existeix en el període de renovació i el de saó o maduresa.

Més, en aquest domini de l’art abstracte, descobert per altres, a nosaltres ens acuita la mateixa pressa, la mateixa necessitat de l’inèdit s’imposa i al compàs del temps que vivim, l’evolució de l’artista és, així mateix, més accelerada.

Durant molt de temps hem vist als pintors buscar-se, després, un dia es troben, i després descansen en l’explotació dels seus descobriments. Però, després de Valéry, el fet de marxar interessa tant o més que arribar. Per al pintor de hui, el fi que ell espera i que creu aconseguit, després d’assaborir l’emoció d’algunes variacions, l’abandona sense pena, desitjós de no caure en les repeticions. Aquesta investigació, aquesta cerca constant, és el signe actual d’autenticitat, és l’aspecte positiu d’aquesta tensió, d’aquest rigor, d’aquesta gravetat; perquè certament, nosaltres vivim una època greu, on el joc gratuït no té lloc.

1952 Détente (la) óleo sobre lienzo, 81x65 cm

1952 Détente (la), oli sobre llenç, 81×65 cm.

Aquesta gravetat no és un perill; duta al seu extrem aboca a un esperit de serietat que li elabora uns principis exclusius i rigorosos, un codi estret i limitat. Al voltant seu sobrevé la pèrdua del sentit de l’humor, l’abolició de l’esperit crític; aleshores apareixen els mateixos riscs de conformisme i academicisme.

D’una forma excessiva de serietat, naix l’ostracisme i un sectarisme perjudicial en tot sentit.

Cada forma d’investigació, implica exclusió de les altres. Si un defén un mode d’expressió càlid o fred, geomètric o líric, es pretén que ho faça íntegrament, sense variacions ni reserves, que serien considerades com a vacil·lacions i un poc de traïció.

1953 Sin título, óleo sobre lienzo 100x81 cm

1953 Sin título, oli sobre llenç, 100×81 cm.

Cada època té les seues característiques dominants, els seus problemes essencials, les seues idees pròpies; buscar les que concerneixen a la nostra és ajudar a situar-la amb relació a les altres, participar en la seua definició.

Nosaltres vivim a un ritme precipitat, més accelerat que el d’ahir, que va ser així mateix més ràpid que abans-d’ahir. Aquesta rapidesa evident en el domini tècnic, es manifesta en totes les altres activitats humanes, influeix sobre tot esdeveniment, repercuteix en el mode de pensar, de crear i en particular sobre les arts plàstiques, sent que l’art està essecialment lligat a l’època en què s’expressa.

1954 Sin título, óleo sobre lienzo, 81,5x65 cm

1954 Sin título, oli sobre llenç, 81,5×65 cm.

Tot el que ha estat dit i fet, resulta inútil repetir-ho. Mentre es va creure per molt temps que renovar-se no era necessari, hui, nosaltres, suportem mal la repetició; som més sensibles a una obra imperfecta però nova, que a la perfecció ja coneguda. Aquest estat d’esperit ens és ja tan propi que alguns se sorprenen i deploren que l’art de hui no haja aportat una revolució tan radical com l’impressionisme, el cubisme o així mateix l’abstracte. Partidaris d’una revolució a qualsevol preu, però impotents de realitzar-la es perden en especulacions buides de substància, que com un petard mullat no commou a ningú i elabora un academicisme més.